Home > beca La Caixa, politics > Converses sobre la crisi

Converses sobre la crisi

Persona A:
Però en serio que tinc ganes de tornar joder.
És com si en Rajoy m’hagués llegit el pensament i hagués dit ‘encara t’ho estas pensant?, pos mira ara’. Però ganes de marxar no me’n falten. En tot cas, de NYC, per un temps llarg.
És igual, no em feu cas.

Persona B:
Ha molat bastant no?
La penya aplaudint a saco en el congrés.
La idea de que El Presidente els hagi dit que han d’aplaudir molt fort, digui el que digui.
Ja som millor que Italia almenys

Persona A:
Que els miners treguin el bazoka aquell que porten i comencin a disparar contra el congrés ja. A lo bestia, en plan Presa de La Bastilla, Guerra Civil i Revolucio d’Octubre tot junt.
No sé, en realitat és una mica chungo, pq jo estic molt tranquil aqui treballant, i els dic als miners que no tenen ni per menjar que lo que haurien de fer és matar-se amb la poli, que no estan sent prou violents.

Persona B:
Però ells tenen bazokas i nosaltres no. A més, nosaltres som massa intelectuals com per a portar armes (els reis d’espanya ens donen beques, no bazokas).

Persona C:
Lo xungo de verdad és que al carrer “no es nota”.
És a dir, tot va fatal, anirà pitjor, i no es nota.

NO ES NOTA.

Saps quan un barco s’enfonsa, els comensals segueixen menjant felizmente mentre les rates salten per la borda? Una mica aquesta sensació, la verdad.

Persona B:
Som les rates d’Espanya.

Persona C:
No.

Som el capità italià, saps? Costa concordia i tota la merda…
Som el capità que, mentre diu que tot va bé, es pira per potes per la porta de darrera del barco amb la seva llanxeta i la seva amant al costat a trobar algo millor… mentre navega entre rates ofegant-se, i els comensals segueixen degustant els seus menjars de mentida amb musiqueta d’ascensor de fondo…

D’acord amb A. A titol personal:
Ens queixem dels bancs, i estem (o jo estava, en passat) on estem gràcies a La Caixa.
Despotriquem de la monarquia rebent els diners del banc de la seva mà.
Cotitzem a l’estranger mentre encara podriem viure de sanitat espanyola.
I un seguit de luxes, farses i hipocresies acumulades que són per riure….

Si tinguessim pebrots ho deixariem tot i apostariem fort, a “fer país”, d’una manera o altra… sigui amb bazokas o muntant una petita empresa per pujar l’economia o una organització de barri per donar prestacions que “lo public” no ho fa o…

Però vosaltres esteu lluny, ben lluny, i ni tant sols té sentit com a discurs.
I jo que sóc aquí, al cap i a la fi tinc un curro on cobro el doble de la mitja – de qui te curro -. I al final del dia sempre hi ha una especie de “sisi, pero eso que no me lo quiten, a mi que no me toquen”… Mentre el dilema és: d’aqui dos mesos, marxo tres anys del país? o bé, em quedo en aquest curro-posició de comoditat aquí?

En el meu discurs no entren sigui plans amb bazokas o muntant una petita empresa per pujar l’economia o una organització de barri per donar prestacions que “lo públic” no ho fa o…

No som les rates…
Som la farsa d’espanya.
Som la Massa de la que tant ens queixem.
Som part del problema – perquè és més comode.

Persona A:
Estic d’acord en part. Sempre és més difícil actuar quan les circumstancies et beneficien, i ser conscient d’injusticies i problemes solucionables no vol dir actuar-hi al respecte. És veritat que ens queixem dels bancs i jo encara tinc diners al Chase i La Caixa. Sóc culpable de no haver trobat alternativa (i de no haver-la buscat prou).

Val. Però que jo cregui en el funcionament d’estructures financeres ètiques i transparents no significa que renunciï per complet a algunes de les conquestes anteriors, ni que estigui còmode amb les alternatives que tinc (respecte als bancs), ni que renunciï per complet als diners. La Caixa és una banc i com a tal s’ha comportat en els últims anys de viva la puta pepa. Però si té Obra Social és perquè hi ha una legislacio que es va passar amb sang i suor per forçar les
entitats a involucrar-se socialment. No és merit de La Caixa, és mèrit de lluites anteriors de la població i só, d’alguns partits polítics (molt diferents a ara!) i una visió d’estat que s’ha estat caient a trossos. Suposo que treballant en això tindràs una idea de la increïble quantitat de pasta que reben els casals d’avis de l’Obra Social. Acusarem els jubilats per això de complicitat amb els banquers millonaris? No ho sé, podem parlar-ne. Jo no ho crec. Pots acusar als becaris de complicitat amb els banquers corruptes? No ho crec. És un regal increïble, un privilegi, però al cap i a la fi, treballarem tota la vida i és el nostre deure tornar-ho.

Jo no sóc anarquista (com a minim a la pràctica), crec en que la organitzacio en sistema pot tenir més beneficis que inconvenients, i (cuidado!) crec en la propietat privada, i crec que durant un temps hi ha hagut conquestes que hem de reconèixer.

Parles de la sanitat. Perfecte. La sanitat és una gran conquesta de la que jo m’he beneficiat, i em perdonaràs, però crec que justament. Mai no n’he abusat (més que per comprar medicaments que a US em costaven 15 cops mes). Alguns se’n deuen haver aprofitat injustament i ho condemno, i m’agradaria treballar per l’eficacia del sistema. Que no ho estic fent? D’acord. Que no tinc dret a quiexar-me? Jo crec que sí, clar que tinc dret a quixar-me, he pagat impostos i he votat, he
treballat de voluntari, he tractat bé als meus veïns i ara sóc jo qui està enviant pasta a mons pares, m’he implicat d’una manera o altra en coses. Segurament no fins a la mort i ho hauria pogut fer, perquè mentre vivia a Espanya tot anava bé i sentia menys la necessitat. He
estat una mica passiu. Sí, en èpoques de bonança, ho reconec he estat passiu. Aquest és el meu delicte.

Pero no em venguis la moto que la passivitat ho és tot, perquè aixo es demagogia. I n’hi ha una bona pila que paguen una puta merda d’impostos i ens els prenen dels nostres. Parlo d’economia submergida, de corrupció, del polític del conyac i el puro i la operació immobiliaria a la Costa Brava. Potser hem pecat de passius, pero no hem tingut una actitud corrupte, de benefici personal com a únic objectiu. La societat espanyola ha abusat d’algunes conquestes de les que parlava abans (coneixeu a gent que cobrant el paro se n’anava de viatge a Sudamèrica? Jo en conec mitja dotzena, crec). És veritat, millorem-ho, exigim mes. Pero no és el mateix anar massa al metge i
gastar-te els 400 del paro en un viatge, que posar-se un sou com a alcalde de 200.000 euros l’any i no declarar regals de milions d’euros. No és el puto mateix.

Que com que no visc a Espanya no tinc dret a queixar-me? Vol dir això que no li puc dir als polítics corruptes que són uns corruptes i que pensi que els hem de treure de la manera que poguem? No. Jo no crec que hi hagi cap contradicció en buscar un projecte personal i tenir
idees sobre la situacio del meu país. Que podria tornar i tenir algun projecte? Ho faré. Que ho hem de fer ara mateix? No ho sé. Potser és part del meu projecte buscar créixer professionalment a fora i, ni que sigui des de fora, buscar maneres per implicar-se quan les trobi? O
potser no. Accepto les meves incoherencies, però no em converteixen en un corrupte.

Admiro la gent que podria marxar i considera la seva lluita al carrer més important, els respecto i dono les gràcies. Els admiro amb tota la meva ànima. Pero no et deixis enganyar C, la nostra opció és perfectament ètica. No penso entrar en el joc d’acusar els ciutadans (en aquest cas nosaltres) per la situació del país.

Persona C:
Buah!
El pròxim cop no penso donar resposta punky sense pensar a moment punky de correus aleatoris!
Pq vaya ostiaca de respuesta!

  • Facebook
  • Twitter
  • Google Plus
  • Meneame
  • Add to favorites
  • RSS
  • BarraPunto
Categories: beca La Caixa, politics Tags:
  1. July 11th, 2012 at 15:10 | #1

    Si me permitís,

    vosotros 3 teneis algo en común conmigo, y con muchos españoles que aún estamos en el país. Pues si vosotros dudais entre quedarse o volver, aquí muchos dudamos entre quedarnos y marchar.

    Pues, por mucho proyecto personal qua hayas de desarrollar en tu futuro, por mucha ilusión que tengas en hacerlo, y por poco que te importe dónde esto se haya de consumar, siempre tendrás algún lazo con tu pais/tierra/familia/amigos/toda tu puta vida anterior.

    Pero creo que hay algo en que concordamos los 4. No sólo en ser verdaderamente conscientes del problema (algo que va a un ritmo más o menos bueno ahora mismo con el resto de cohabitantes), sino que tambien disponemos de un imperante deseo de ayudar de alguna manera a los nuestros, a nuestro propio futuro, asi como de exigir justicia al grupo de sinverguenzas malnacidos que se están cargando el país (y estas ganas de hacer algo, siguen yendo a un ritmo demasiado lento por aquí).

    Y toda conclusión que puedo sacar, me invita a discernir claramente entre dos contextos:
    Personal: Siempre se ha de pensar en uno mismo. Obviamente, no desde un punto de vista radical, basicamente, lo que pretendo decir, es que “cuanto más fuerte es una persona, más puede ayudar a los demás”.
    En este marco se localiza la paranoia “me voy de aquí o no”.
    Colectivo: una vez tenemos ganas de ayudar, sólo queda averiguar de qué manera podemos aportar más.
    En este marco se localiza la paranoia “qué cojones hago para ayudar a parar esto”.

    Como bien deciais por ahí, el estado os da becas y no bazokas. Como parte de el estado, os digo que quien es ha dado la beca, no han sido esos sinvergüenzas (esos en todo caso son culpables de que se den tan pocas becas), sino los habitantes de este país.
    Y como uno mas de ellos, os pido a que ayudeis aportando ideas, iniciativas, colaborando de algún modo a guiarnos, a trazar qué caminos hemos de tomar.

    N.H. (Nota de Humor): a poder ser, ese camino que traceis, que sea sin baches, que transportar bazokas por caminos pedregosos no mola XD

    … Titánica reflexión, Uri, un abrazo! …

  2. July 11th, 2012 at 15:14 | #2

    Grande titán! Un abrazo, gracias por comentar. Y tranqui, que pronto salvaremos el mundo.

  1. No trackbacks yet.


eight × = 16